Voliem fer un viatge als Alps este estiu, i, aprofitant que teniem la bandera amb l’escut del club esportiu, anàrem amb l’objectiu de pujar uns quatre mils accesibles i, si el temps i el mal d’altura ens ho permitiem arribar fins al pic Signalkuppe, de 4.554 m.
I així el dissabte 31 de juliol eixirem de viatge Juan, Mònica, Vicent Boscà, Vicent (Tavernes), David (Alfauir) i Rafa, tots junt amb una furgoneta fins al port del Petit Sant Bernad, a la frontera entre França i Italia, i dormirem a uns 2.100 m. per anar aclimatant-nos un poc a l’altura.
El diumenge 1 d´agost buscàrem l’autopista i creuarem el vall d’Aosta (Italia), pujàrem pel vall de Gressoney i agafàrem dos telefèrics de l’estació d’esquí Monterosa fins el Pas de Salatti (2.900 m.). Des d’ací pujàrem per una senda on en certs punts hi havia una maroma que ens ajudava a passar per llocs estrets, i on a la nostra dreta els tallats eren cada vegada més grans. Al arribar a Punta Indren (3.260 m.) la pedra va dònar pas al gel, ens vam ficar els crampons per creuar la glacera d’Indren, i finàlment arribàrem al refugi Città di Mantova (3.500 m.).
El dilluns 2 d’Agost pujàrem fins al refugi Gnifetti (3.647 m.), un refugi enorme de madera dalt d’una penya que sobreeixia del gel, creuant la glacera de Garstelet, i per una xicoteta ferrata (escalons de ferro incrustats a la roca). Ací teniem reserva per a 3 dies i és d’on eixiriem per arribar als nostres objectius. Com per la vesprada estava previst mal oratge vam aprofitar per practicar prop del refugi l’encordament i l’assegurament de rutes per glaceres (anàvem en fila de 6 a 10 m. d’un a l’altre, ja que al creuar els clavills del gel pels xicotets ponts de neu, aquestos poden cedir i caure dins d’ells. Si açò passava haviem de ser capaços de rescatar qui havia caigut).
Al dia seguent eixirem prompte del Gnifetti i pujàrem creuant per la enorme glacera de Lys per llocs fantàstics on mai abans haviem estat la majoria dels sis que hi anàvem: clavills enormes que semblavem coves subterrànies, seracs amenaçadors, muntanyes imponents, escarpades i molt altes. Pujàrem el primer quatre-mil per a quatre de nosaltres (Juan i Mònica ja havien estat als Alps), la Pirámide Vincent (4.215 m.). Baixàrem al collado, menjàrem un poc, i a continuació el Balmenhorn (4.167 m.), amb el seu Cristo de ferro al cim. Tornàrem ràpidament al refugi abans que el sol escalfara molt la neu i fera perillosos el clavills de més avall.
El dimecres 4 teniem l’objectiu més ambiciós: arribar fins al Refugi Margherita, el més alt dels Alps i d’Europa, situat al cim del Signalkuppe (entre Itàlia i Suïssa), i on no haviem pogut reservar per estar complet, per tant ens va tocar despertar-nos-en a les quatre del matí si voliem anar i tornar a una hora prudent al Gnifetti. Pujàrem pel mateix lloc que el dia anterior i en passar el Collado entre el Corno Nero i el Liskamm el paissatge de gel i muntanyes ens va cautivar. Al fons, dalt del pic veiem l’estructura metàlica del nostre objectiu. Cal dir que l’última pendent, del 35 %, ens va fer patir un poc, la caiguda era important, però una vegada alcaçat el cim la vista era impressionant: glaceres, muntanyes, una pared de 2.500 m. de caiguda vertical per la cara est del cim on estàvem, la pirámide vertical del Cervino davant nosatres... Ens ferem fotos i baixàrem ràpidament.
Al dia seguent baixàrem del Gnifetti nevant fins als telefèrics, i anàrem a Chamonix (França) dos dies més ja en plan turisme i per a vore el Mont Blanc.
