Ascensió al cim de l'Alcazaba (3.371 m., Sierra Nevada)

Aprofitant el pont de la Constitució vam anar cap a les muntanyes del sud Mónica, Juan, Vicent Morant, Vicent Boscà, Salva i Rafa amb l'intenció d'escalar el pic de l'Alcazaba, el tercer de la serralada i el sext més alt d'Espanya. Així que divendres de migdia arribàrem amb cotxe fins la central de la Cebadilla al riu Poqueira, prop del poble de Capileira, a l'Alpujarra de Granada. Començarem a pujar fins al refugi carregats amb les motxilles i amb una fina pluja que ja começava a calar alcançant el refugi, ja de nit i amb prou fred.

 

El dissabte de matí eixirem del refugi de Poqueira per la pista d'acces fins que alcançarem l'esquena del Mulhacén, una lloma suau i constant que ens porta al cim d'aquest pic, però nosaltres ens vam desviar al poc a la dreta per buscar la senda de l'Alcazaba, que baixa des de la lloma cap a Siete Lagunas, un preciós i petit vall glaciar entre altes muntanyes. Degut a la pluja del últims dies, que ací ja era neu, la caminata era còmoda sobre neu recent i apenes tocavem les capes inferiors de gel. La vista ací de la cara nord del Mulhacén amb la seua pared era espectacular. I travessant la llaguna de Culo Perro (congelada clar) alcançarem la lloma de pujada al nostre cim. Des de dalt de la pujada entre neu i pedres, ja vam vore a la nostra dreta la pala final de neu i el cim de l'Alcazaba (3.371 m.).

Baixant es va girar vent del nord-oest que va baixar prou les temperatures, però a l'alcançar la lloma del Mulhacén aquest vent va alçar la neu creant una petita ventisca amb la posta de sol davant nostre, una visió fantàstica. Molt contents per la preciosa ruta, encara que molt exigent, arribàrem al refugi fent-se ja de nit.

 

Pujada hivernal al Posets

 Aprofitant el pont de desembre anàrem Mònica, Juan ,Òscar i Rafa als Pirineus per intentar pujar el segon cim d'aquesta serralada, el Posets amb 3.375 m. Cal dir que això de pujada hivernal es refereix a les condicions climàtiques, doncs la primera quinzena d'aquest mes encara pertany a la tardor. I així, encara que les estacions d'esquí estàven tancades, a partir dels 2.500 n'hi havia un bon toll de neu.Una vegada arribàrem al parking, dalt del poble d'Eriste, poc abans de Benasque, agafàrem les motxilles i començarem a caminar fins al refugi d'Àngel Orús (Forcau), sense gens de neu.

Al dia següent eixirem del refugi, encara de nit, cap al cim del Posets o Tuca Llardana. Poc abans de una pendent molt empinada entre dos murallons de pedra, anomenada Canal Fonda, pararem a ficarnos els crampons, doncs la neu ja feia acte de presència, i era necessari per superar la pendent. Una vegada al collado paarem a menjar un poc i continuar cap amunt a la nostra dreta. Estàvem ara en una aresta molt ampla i uniforme, però amb bona pendent, l'anomenada "Espalda del Posets". Quan semblava que alcançavem el cim i la pendent se suavitzava, realment haviem arribat a un lloc on l'aresta s'estretia. S'ens obria ara un tallat enorme a ma dreta (al fons podiem vore el vall nevat). A ma esquerra teniem uns metres amb forta pendent i a continuació també l'abism, i enfront, però a uns centenars de metres encara, el cim, això sí, amb senda de neu xafada per la gent que hi havia passat. Amb molta concentració passarem l'aresta fins al piló que assenyalava el cim. Ja ho teniem!
Les vistes des d'ací feien que valguera la pena la pujada: a l'oest la glacera del Vignemale, el Cilindro, Monte Perdido, etc. Al sud una de les arestes més afilades i perilloses dels Pirineus, la que va fins el pic Espadas. A l'est les Maladetes amb la cara sud-oest de l'Aneto, que a algú li portava algún que altre record...

Viatge als Alps 2011

Com ja sembla una costum, hem tornat aquest any als Alps, concretament a Suïssa, per a intentar pujar esta vegada a dos cuatre-mils: el Bishorn (4.153m) i el Weissmies (4.023m). I així vam eixir el 30 de juliol de matinada Mónica, Juan, Vicent Boscà, Vicent Morant i Rafa cap al país alpí (cal dir que David d'Alfauir no ens va poder acompanyar degut a una lesió).


L'ascensió al primer pic suposa un mínim de dos dies, doncs partim del poble de Zinal al vall d'Anniviers, i ascendim per senda més de 1.500 m fins la cabana de Tracuit. Degut al pes de les motxilles i a la calor açò ens va costar unes 7 h. La segona etapa ens va suposar una de les jornades més exigents que mai hem fet: eixirem a les 5 del matí de Tracuit (el desdijuni era a les 4) a 3.256m, travessarem la glacera Trutmann i per una pala interminable pujàrem fem zetes durant unes 3 h fins al cim. Aquest era un pinàcul de neu amb una pendent forta (uns 40º) on els últims metres estàvem tallats formant escalons al gel. Després de fer les fotos de rigor, baixàrem al refugi, menjàrem un poc, replegàrem tot el que havíem portat i cap a Zinal. En total realitzàrem en metres acumulats uns 950 de pujada fins al cim, més uns 2.600 de baixada fins al vall (quan arribàrem a Zinal eren les 5 de la vesprada).

Els més valents que pujàren al segon pic eixiren de matinada des del refugi de Hosaas (3140 m) al qual havíem pujat amb telefèric el dia anterior des de Saas Grund. El desnivell d'esta ascensió era també d'uns 950 m, però amb més dificultad que el primer pic, amb travessa de glacera plena de clavills, seracs i una aresta cimera molt aèria.

Dels dies que ferem més "turisme", destacaria les visites als pobles turístics del vall de Saas, com Saas Fee, les vistes del Cervino des de Zermatt, i les del Montblanc des de Chamonix, ja a França.

A la conquista del segon cim dels Pirineus

Varem eixir el divendres 27 d’agost, cap a les 11,00h de Llocnou, Fede el Xup donant pressa, Adrian el Xauet arribant tard per que no se que li havia passat, i Fedric el Blanco seriós i preocupat per l’aventura que ens esperava, agafarem el cotxe particular, arribarem a les 18,30h del mateix dia a Ariste, província d’Osca, i començarem a pujar al refugi “Angel Orús”, amb un ritme desenfrenat, ja que havíem que estar abans de que tancaren el servei de menjador i ens quedarem sense sopar.

A l’endemà ens alçarem matinet, a les 5,30h per desdejunar rapidet i preparar la motxilla i el material per a a les 7,00h començar la dura pujada al cim del Posets (3.371m), segona altura dels Pirineus, en el transcurs de la pujada al passar per l’anomenada “Canal Fonda”, varem tindre que recorre als crampons, ja que hi havia diverses neveres naturals, que dificultaven la pujada, després de passar la canal fonda, passarem pel “Collado del diente Llardana”, i després de passar una cresta molt dificultosa, varem arribar finalment al cim dels Posets (cap a les 11,00h).

Les vistes ens varen deixar meravellats ja que d’aquest cim es poden observar els millors cims dels Pirineus (Monte Perdido, Aneto, Perdiguero, etc.) una vegada feta la foto commemorativa, varem baixar fins al refugi, on varem fer nit per al diumenge de matí baixar al cotxe i tornar cap a casa.

Viatge als Alps 2010

Voliem fer un viatge als Alps este estiu, i, aprofitant que teniem la bandera amb l’escut del club esportiu, anàrem amb l’objectiu de pujar uns quatre mils accesibles i, si el temps i el mal d’altura ens ho permitiem arribar fins al pic Signalkuppe, de 4.554 m.

I així el dissabte 31 de juliol eixirem de viatge Juan, Mònica, Vicent Boscà, Vicent (Tavernes), David (Alfauir) i Rafa, tots junt amb una furgoneta fins al port del Petit Sant Bernad, a la frontera entre França i Italia, i dormirem a uns 2.100 m. per anar aclimatant-nos un poc a l’altura.

El diumenge 1 d´agost buscàrem l’autopista i creuarem el vall d’Aosta (Italia), pujàrem pel vall de Gressoney i agafàrem dos telefèrics de l’estació d’esquí Monterosa fins el Pas de Salatti (2.900 m.). Des d’ací pujàrem per una senda on en certs punts hi havia una maroma que ens ajudava a passar per llocs estrets, i on a la nostra dreta els tallats eren cada vegada més grans. Al arribar a Punta Indren (3.260 m.) la pedra va dònar pas al gel, ens vam ficar els crampons per creuar la glacera d’Indren, i finàlment arribàrem al refugi Città di Mantova (3.500 m.).

El dilluns 2 d’Agost pujàrem fins al refugi Gnifetti (3.647 m.), un refugi enorme de madera dalt d’una penya que sobreeixia del gel, creuant la glacera de Garstelet, i per una xicoteta ferrata (escalons de ferro incrustats a la roca). Ací teniem reserva per a 3 dies i és d’on eixiriem per arribar als nostres objectius. Com per la vesprada estava previst mal oratge vam aprofitar per practicar prop del refugi l’encordament i l’assegurament de rutes per glaceres (anàvem en fila de 6 a 10 m. d’un a l’altre, ja que al creuar els clavills del gel pels xicotets ponts de neu, aquestos poden cedir i caure dins d’ells. Si açò passava haviem de ser capaços de rescatar qui havia caigut).

Al dia seguent eixirem prompte del Gnifetti i pujàrem creuant per la enorme glacera de Lys per llocs fantàstics on mai abans haviem estat la majoria dels sis que hi anàvem: clavills enormes que semblavem coves subterrànies, seracs amenaçadors, muntanyes imponents, escarpades i molt altes. Pujàrem el primer quatre-mil per a quatre de nosaltres (Juan i Mònica ja havien estat als Alps), la Pirámide Vincent (4.215 m.). Baixàrem al collado, menjàrem un poc, i a continuació el Balmenhorn (4.167 m.), amb el seu Cristo de ferro al cim. Tornàrem ràpidament al refugi abans que el sol escalfara molt la neu i fera perillosos el clavills de més avall.

El dimecres 4 teniem l’objectiu més ambiciós: arribar fins al Refugi Margherita, el més alt dels Alps i d’Europa, situat al cim del Signalkuppe (entre Itàlia i Suïssa), i on no haviem pogut reservar per estar complet, per tant ens va tocar despertar-nos-en a les quatre del matí si voliem anar i tornar a una hora prudent al Gnifetti. Pujàrem pel mateix lloc que el dia anterior i en passar el Collado entre el Corno Nero i el Liskamm el paissatge de gel i muntanyes ens va cautivar. Al fons, dalt del pic veiem l’estructura metàlica del nostre objectiu. Cal dir que l’última pendent, del 35 %, ens va fer patir un poc, la caiguda era important, però una vegada alcaçat el cim la vista era impressionant: glaceres, muntanyes, una pared de 2.500 m. de caiguda vertical per la cara est del cim on estàvem, la pirámide vertical del Cervino davant nosatres... Ens ferem fotos i baixàrem ràpidament.

Al dia seguent baixàrem del Gnifetti nevant fins als telefèrics, i anàrem a Chamonix (França) dos dies més ja en plan turisme i per a vore el Mont Blanc.

Un Bivac a la Serra d'Aitana

El passat dissabte 17 de juliol un grup de socis del Club Esportiu Llocnou ens vam comboiar per a fer un bivac (o siga passar la nit a l'intemperie, amb sac de dormir i sense tenda de campanya) a la Serra d'Aitana.
I així sortirem de Llocnou cap a les 19,00h i començarem a caminar cap a les 21,00h des de l'àrea recreativa situada dalt del poble de Benifato, als peus de l'Aitana. Després d'una marxa a peu de poc més d'una hora arribaren al lloc on havien previst passar la nit, una xicoteta explanada prop del cim i just després del pas de la Rabosa.
Soparen i xarrarem, però ens anàrem prompte a dormir ja que havíem de matinar.
Quan començava a il·luminar-se el cel, ens despertàrem i pujàrem fins al cim de l'Aitana, uns quinze minuts des del lloc d'acampada, per vore el moment especial d'amaneixer. Després de replegar les motxilles, baixàrem corrent per una pedrera molt divertida de pedra xicoteta i res perillosa, pujàrem als cotxes i desdejunàrem al poble de Confrides, ja camí de casa.

Més contents que cansats, pujàrem a l'Aneto

Erem un grup d'amics amb l'objectiu de pujar el pic Aneto per la via normal, o siga la cara nord, que el divendres 28 de maig carregàrem els cotxes amb les motxilles i començarem la marxa rumb als Pirineus.

Desprès d'una parada obligatòria per a dinar, seguirem el recorregut fins a la població de Benasque, on paràrem per alquilar raquetes de neus, doncs segons ens havien dit des del refugi hi havia molta neu.

Una vegada aparcats els cotxes al pàrquing del parc natural Posets-Maladeta, ens carregàrem les motxilles i començarem a pujar fins al refugi de la Renclusa.

Després d'una nit en la que dormirem poc, i on tocava matinar, eixirem del refugi de muntanya amb un oratge esplèndit i molta neu a les 7,00h del dissabte ja amb crampons i raquetes cap al Portillón Superior on arribàrem en unes 2 hores. En travessar el Portillón ens vam canviar els crampons per les raquetes ja que degut a la gran quantitat de neu que hi havia i a que realment feia calor, en aquest tram més pla ens enfonsavem al caminar fins als genolls.

Després de travessar la glacera tota horitzontalment amb direcció al Collado Coronas, vam parar ara a canviar-nos les raquetes de neu pels crampons, ja que l'últim tram així ho requeria degut a que la pendent era més pronunciada a partir d'este punt. Finalment pujàrem la pala final cap al cim.

Sols dos dels vuit que eixirem aconseguirem arribar a la creu final passant el pas de Mahoma.

Quan tornàrem al refugi havíem completat una ruta de 10 hores en total. Al sopar la segona nit al refugi estàvem realment més contents que cansats.