Atenció: pujada aplaçada per la previsió de pluja

Pujada nocturna a La Cuta 2016

Enguany la data elegida per a la nocturna a La Cuta del 2015 va ser dissabte 9 de juliol. Tot i la calor que feia vora les 9h de la nit, vora un centenar de senderistes ens reunirem a la plaça de La Safor i, després de la tradicional foto a l'escalinata de la plaça, es dona pas cap al camí de l'Ombria per accedir a la senda que puja fins del Bancal de la Creu. La cua de gent ací va estirant-se molt degut a la forta pendent de la pujada, el delicat estat de la senda i la xafagor sufocant, però be, una vegada ens reagrupem tots al mirador de dalt, paga la pena l'esforç amb la vista que podem contemplar ja a les ultimes llums del dia i la lluna creixent que comença a vore's per l'horitzó. Ara toca encendre les llanternes i frontals, i poc a poc anar baixant. Vora la Font del Frare ja és completament de nit, continuem fins el ranxo, on tenim beguda, cacau i salmorra, cortesía de l'Ajuntament de Llocnou, per donar pas al sopar d'entrepà i recuperar forces. En acabar, com es tradicional ja, es va preparar beguda refrescant, enguany llimó granitzar per als més menuts i per als més grans mentida (café licor amb llimó granitzat). Després de la degustació la gent va començar poc a poc a continuar fins al poble, passant pel davant la Coveta Orenga, i tancar així la volta circular.
Be, una edició més de la ruta nocturna, ja anem per la setena, tot un èxit, i fins l'any vinent!!

 

35ª Volta al Terme de Fondeguilla

 

La cursa de muntanya més antiga de la Comunitat Valenciana, i una de les pioneres del trail a tot el teritori nacional ha fet enguany la 35 edició, i ha sigut elegida pels usuaris de runedia com la millor en 2015 d'Espanya a la modalitat de trail mitja distància (de 30 a 50 km). La Volta al terme de Fondeguilla, o VTF, naix l’any 1982 darrere de la barra d’un pub. Francisco Salvador, conegut per tots com Paco el Xolí i Juan Landete proposen de donar un dia la volta al terme, seguint les fites del "Coto de Caza". A la primera edició van participar 6 atrevits, i van acordar repetir-la cada any ficant com a data el darrer dissabte de maig. La VTF començà sent una prova d’aventura i d’orientació, ja que es tractava de seguir unes fites i no hi havia cap tipus d’avituallament. Amb més pena que glòria any rere any s’anava celebrant aquesta prova, i diem més pena que glòria perquè molts dels que la feien a l’any següent no repetien, per la precarietat dels senders i la duresa del recorregut. Al 2007 es crea el "Club amics de la volta al terme de Fondeguilla" amb l'objectiu d'organitzar la VTF i tractar de portar-la el més amunt posible dins el calendari de curses per muntanya, i així ha sigut.

 

 

Amb tot açò quatre corredors del C.E. Llocnou (Rafa Roses, José Miguel Mulet, Paco Navarro i Rafa Fayos) ens apuntem a la cursa i, com que l'eixida era a les 6,00h de matí, doncs un dia abans de l'últim dissabte de maig ens n'anem cap aquesta población de la Plana Baixa. A la població veïna de la Vall d'Uixó ens espera Rebeca, amiga de Rafa Roses, qui ens deixa un apartament per passar la nit, i ens acompaña a replegar dorsals. Volem donar-li les gràcies, i també a la resta d'amics, per la seua amabilitat. Eixa mateixa vesprada ja vam poder gaudir de l'ambient pre-cursa dels grans events, i es que a les terres castellonenques el trail es viu amb molta intensitat.

 

Són les 6,00h del matí del dissabte darrer de maig, i comença una nova edició de la VTF, 35 anys ja...ens esperen 34,50 km i quasi 2.500 mts de desnivell positiu acumulat. La cursa és espectacular en tots els sentits: apenes te un quants kilòmetres d'asfalt o pista forestal, quasi tota discorre per senda ben delimitada, però amb fortes pujades, començant per la primera, el mur, i també baixades de vertigen, molt tècniques (difícils, amb pedres i terra solta i amb forta pendent).  Tota ella era un recorregut muntanyenc i agrest, sense quasi descans de terreny pla, tot amunt i avall, trams amb cordes per baixar, escales de madera per superar llocs inaccesibles...vinga, el que veniem a buscar. Els avituallaments perfectes, tot de nota excel.lent. Finalment aconseguim acabar-la entre quasi 6h i les 7h.

 

 

Les bones sorpreses encara no s'havien acabat, ja que amb l'inscripció teniem ticket per dinar paella al recinte de la cooperativa. Deviem ser més de 500 comensals...després entregaren trofeus, que per cert la nostra amfitriona va ser primera a la seua categoría. En definitiva, que vam tornar dissabte de vesprada cap a casa amb satisfacció i mólt bones sensacions. Fins la propera...

 

Ultra Trail del Mont Blanc

Vinga va tira, vinga un poc mes, va que no tens res fotut, vinga continua, en tot el que portes ja fet, vinga que tu pots acabar-la, vinga continua, ves passant  les hores que ja arribarà la meta……. Així durant hores, moltes hores.

Ara fa 4 anys un grup d’amics als que ens agrada la llarga distància i els reptes per muntanya decidirem intentar fer l’ultra trail del Mont Blanc. Es tracta d’una cursa per muntanya que sortim de la població de Chamonix, al mateix peus del Mont Blanc. Li pega la volta a la mateixa muntanya passant per collados a més de 2.500 metres d’alçada i passant per paisatges espectaculars i històrics. La cursa al llarg dels seus 170 quilòmetres ix de França per entrar a Itàlia, continuar a Suïssa i tornar a França. Resultant un desnivell positiu de +10.000 metres positus. Tot això en una etapa continua i un temps llímit de 46:30 hores. Totes estes característiques fan d’ella que siga una prova molt dura, no tan sols guanyar-la, sino el simple fet d’acabar-la ja és tota una gran victòria personal. És per això que any rere any és objectiu per a milers de persones de tot  el món. Hui en día està considerada la cursa més important del món i la festa mundial de les curses de muntanya, tothom vol estar-hi. L’organització es veu tan desbordada per l’enorme quantitat de sol·licituts d’inscripcions que mitjançant l’acreditació d’unes curses prèvies, que asseguren una experiència en este tipo de cursa i un sorteig previ és te dret a un dels codiciats dorsals. I enguany era la nostra, per fi després de tres anys en teniem un. Així que a finals d’agost tres Rafes (Fayos, Montagut i Roses), Pepe García, Julio Morant i Juan García, a més de familiars i amics, ens n’anavem cap allí.

Encara que la cursa no ixía fins divendres 28 ens acostem per Chamonix el dimarts i així poder estar els dies previs a ella per a descansar i disfrutar de l’ambient que es respira al poble. A més de la cursa original es celebren al llarg de la setmana altres de distinta distància que animen la zona. També es celebra l’enorme Fira del Corredor on estan representades la majoria de marques comercials més importants en l’equipament de trail, i infinitat de curses de tots el continents.

La setmana va passant i cadascú l’aprofita com millor creu, uns fent turisme altres ixint a rodar però sobretot alimentant-se i descansant. En definitiva preparant el cos per un esforç enorme. El dimecres per la vesprada anem a replegar el dorsal al pavelló i la cua és enorme ja que al mateix temps es passa el control de material obligatori que cal dur a la motxilla. La previsió per a la cursa és de calor però a l’alta muntanya mai se sap, cal pensar que altres anys inclòs ha nevat a les parts altes i ha fet temperaturas baix zero. Amb el dorsal a la mà i la polsera al canell  ja comença el nuc a l’estómac que durarà fins divendres a les 18.00 quan ens donen l’eixida. El dijous la calma tensa i l’espera del día  de la sortida fan que el cabet ja no pare i les converses entre nosaltres ja denoten que tots estem pensant en com afrontar la cursa tratant de tindre controlat el màxim de coses possibles. El divendres de matí i atenent a l’última previsió metereològica de molta calor ens el passem preparant algo molt important per a este tipo de curses, l’equipació que durem i la motxilla que portarem ja que es molt important que portem tot el que pugam necessitar, però llimitat pel pes. A més de una bossa intermitja que l’organització ens portarà a Courmayer (Itàlia) al quilòmetre 79 per si necessitem alguna cosa més. A migdia fem l’últim menjar en condicions i un intent per dormir un poc, ja que per davant ens esperen més de 50 hores sense dormir, però els nervis poden més. En alçar-se comença el ritual tantes vegades passat, és vestir-se amb la màxima cura possible, atenet a tots els detalls possibles, plecs a la roba, tot col·locat al lloc,  intentant no passar res per alt. Són els últims moments en que els dubtes de si ho tenim tot ens bloquegen En ixir per la porta cap a la sortida ja serà tard i ens apanyarem amb el que tingam.

La  calor és molt forta, devem rondar els 30º C, sembla mentida que estem en Chamonix i el sol es deixa notar molt més. Passem pel pavelló per deixar la bossa de reforç i com encara falta una hora ens quedem a l’ombra d’un parc fent temps. Molts corredors fan el mateix, i en la cara de tots nosaltres se’ns veu que sabem al que anem, sabem el que ens espera o això creiem i ens preparem per donar-ho tot. Els abraços i mirades amb les parelles, fills, amics, acompanyants, tan importants per nosaltres busquen donar-nos la tranquil·litat necessària per afrontar-ho i disfrutar d’ells uns últims minuts. A falta de mitja hora ens acostem cap a la sortida. Tots els carrers estan plens de gent, sembla increïble el que mou esta carrera. En arribar a la plaça ja està plena, la gent ha vingut prompte per pillar bon lloc a l’eixida i ens col·loquem els últims. L’imatge que tenim des de l’escala que puja a l’església de Chamonix és impressionant. Al davant nostre i fins l’arc d’eixida 2600 corredors vinguts de 87 nacionalitats tots buscant el mateix objectiu. Allí estem amb el Mont Blanc al fons veient-nos, tots vinguts per fer realitat un somni, un desig, una il·lusió molt de temps esperada,  acabar el recorregut amb les espectatives que cadascú te per a sí mateix, però desgraciadamente sabem que un 30 ó 40 per cent de nosaltres no podran. Per uns motius o altres tindrem que parar i no acomplir-lo enguany. La música, els balcons plens de gent, el fons de muntanyes, donen al moment una ambient especial, segur que irrepetible i nosaltres som partíceps del moment. Els últims desitjos entre nosaltres i a falta d’un minut sona la música que acompanya esta eixida tots els anys. Es la Conquesta del paradis, de Vangelis. L’emoció aumenta estos últims instants, últimes mirades amb els acompanyants i uns sentiments que duraran molt de temps en el nostre rècord. Últims segons i começa el compte enrere. Cinq, Quatre, Trois, Deux, Un, Zero. Per fi comenza el que hem vingut a fer, CORRER.

L’eixida és molt lenta, la quantitat de gent i els carrers fan que els primers minuts ixim caminant. Inclòs els familiars ens acompanyen uns metres. No hi ha pressa, queda molt. I és un moment per disfrutar-lo. Els carrers estan plens de gent que ens animen, en els seus rostres se’ls veu tanta il·lusió com al nostre, la veritat que el poble es volca amb la cursa. Poc a poc el ritme va accelerant-se i en ixir del poble podem correr lliurement. Els primers quilòmetres fins les Houches són per pista ampla, inclús cap avall. L’ ombra dels boscos mitiga un poc la calor que fa. El terreny dona per anar ràpid i decidim guanyar temps i posicions per fugir dels temuts controls de tall dels primers 50 quilòmetres, diuen que són prou justets. Hem eixit ja tots separats i cadascú va agafant el ritme  que creu. Rafa Fayos i jo anem junts com en tantes altres curses i comencem a avançar gent, tanta que inclòs ens fa pensar que anem massa ràpids, però ens hem marcat guanyar temps fins Saint Gervais, primera barrera de la cursa. En 40 minuts estem al primer avituallament de les Houches. Decidim parar el menys possible i seguir guanyant temps. Omplir aigua ràpid i a seguir. En ixir del poble la cosa canvia cap amunt. Ens fan pujar per sendes prou empinades vora pistes d’esquí i açi ja ens fiquem a tò, cal anar amb compte de no cremar-se massa que queda molt per fer. En poc més de dos hores arribem al coll, le Delevret i enfilem la baixada fins el següent punt d’avituallament al km 21. És molt empinada i costa correr, ja que te molta pendent i les cames es carreguen molt, no vullc ni pensar si el terreny estigues fangós. Per sort el sol que tanta calor ens ha fet passar, va desapareguent i a 15 minuts del poble, en entrar al bosc ja ens toca encendre el frontal. El soroll que puja del poble ja ens diu l’ambient que deu haver al poble, i així és. Els carrers estan plens de gent animant, música i molta festa ens acompanya per tot Saint Gervais. Arrivem al control amb 45 minuts per damunt del tall, ací toca menjar i a seguir. Però en sortir d’ell ja desapareix el rebombori, la nit és fosca i som conscients del que ve ara. Tenim davant la pujada més llarga de la cursa, són 24 quilòmetres cap amunt  fins coronar el coll de Croix de Bonhome, ja en terreny d’alta muntanya. Seguim a bon ritme i poc a poc anem pujant, primer per sendes còmodes durant 10 quilòmetres fins arribar a les Contamines. Arribem amb 5 hores de cursa i ja portem una hora per damunt del tall. Seguim cap amunt, Courage ens diu la gent, una encertada paraula sabedors que ens entrem en un terreny d’alta muntanya fins demà de matí. Continuem cap amunt passant per la Notre Damme de la Gorge on unes fogueres li donen més emoció al pas per allí. El terreny s’enfila més cap amunt. En arribar a la Balme ja és la una de la nit i estem a 1700 mts i comença a refrescar, ja portem 7 hores de cursa i ens vénen les primeres molèsties. Rafa les bambolles als peus i jo com sempre els quàdriceps. És la primera parada que fem més llarga. Ens arreglem un poc i a seguir. El terreny canvia i ja es senda pedregosa cap amunt. Estem sobre els 2000 mtres i plena nit. Molta gent ja no parla i algú ja es gita un moment al costat de la senda. Uff massa prompte!!! Sols portem unes hores. La serp lluminosa que es crea amb les frontals ara que ja no hi ha vegetació es espectacular. És pot vore més d’ un quilòmetre de llumetes marcant el sender. Poc a poc coronem el coll de Bonhome, són les 2.40 del matí i estem a 2500 metres d’alçada. El fret és soportable. Ara toca la baixada per terreny tècnic, terreny pedregos fins el control de Les Chapiex. A ell arribem a les 04:00 del mati i a Rafa li fan passar control sorpresa de material. Portem 1:15 de ventaja sobre el tall, ens  costa guanyar-li temps al crono. La nit va passant ràpida i ja portem 10 hores i 50 quilòmetres, a partir d’ací diuen que els controls no són tan justets, ja vorem. Mentres a mí els quàdriceps em van millor Rafa comença a tindre seriosos problemas de bambolles a un peu i passa pels servicis  mèdics que li les curen. Al final hem parat mitja hora i ixim buscant el següent coll a 2500, el de la Seigne al quilòmetre 60 i que es pas d’entrada a l’Itàlia. El día comença a despertar i segons anem pujant el paisatge es aclaparador. A l’esquerra va apareguent tota la cara sur del Mont Blanc. En coronar-lo són les 6:30 del matí, bongiorno Italia!! i ens llevem les frontals. Ja hem passat la primera nit. Jo he tingut un poc més de son que altres curses, ja vorem la segona com va. El terreny és tècnic i pedregos,  estem a 2500 i baixem un poc per tornar a pujar fins els 2563 del col de les Pirámides Calcaries. Baix al fons es veu ja el Lac Combal, pròxim control de temps.

La baixada se li complica a Rafa, te problemas de bambolles i molèsties al turmell que es va fer un esguinx fa sols tres setmanes. En arribar al llac són les 8:15 i seguim amb 1:15 de marge, este tram no hem guanyat res i ell te que parar a curar-se l’altre peu. A més comença a tindre tendinitis també al peu. Malauradament decidim separar-nos i a vore si al control gran de Courmayer ens podem juntar altra vegada. Ara continue sòl. Després de vorejar el llac toca pujar fins els 2400 per l’arete de Mont Fabre. És un mirador privilegiat sobre la cara italiana del Mont Blanc. Davant mateix la bellísima arista de Peuterrey que porta al cim i altres vies mítiques. Val la pena parar per fer unes fotos. Ara toca baixar i baixar fins Courmayer. Parle amb Mònica i em diu que ja estan esperant-me al poble. També em dona noticies de la gent. Pepe per desgracia ha tingut que retirar-se amb problemas a un genoll i la resta seguim en marxa. La primera part de la baixada fins el col Checrot és suau i es corre bé, però els últims 5 quilòmetres fins Courmayer són terrorífics. Es tracta d’escalons tallats al terreny que t’obliguen a modificar la xafada i amb molta pendent. El que fa que carregues molt les cames retinguent la baixada. Els 55 minuts que tarde en fer-los se me fan llarguísims i en arribar al poble vaig fet pols. Al control poden accedir els familiars i menys mal que la companyia i els ànims d’ells em motiven i m’ajuden a continuar. Pero vaig molt esgotat, i damunt comença a fer calor. Estic 45 minuts parat i apenes puc menjar res sòlid no em passen els macarrons i això és un greu problema tenint amb compte que queden 90 quilòmetres. Sols puc beure sopa, fruita i líquits.  Sense tindre noticies de Rafa i la resta deixe l’avituallament amb 2:15 de marge i enfile cap amunt. No ho tinc clar però vaig a probar.


La pujada que m’espera fins el refugi Bertone és molt empinada. Són 800 metres de desnivell en apenes 5 quilòmetres i és ple migdia. Comence marcant un ritme tranquil però continuo, però al quilòmetre no puc seguir i tinc que sentar-me vora la senda, acalorat i esgotat. Tinc molta son, recupere un poc l’energia i continue. Per arribar d’alt vaig tindre que parar 4 vegades almenys, i veia com em passaven els corredors. Tranquil em deia a mi mateix, menys mal que tens temps de marge sobre les barreres horaries. En arribar al refugi Bertone no em queda altra que fer una cosa que no havia fet mai en cursa, intentar dormir un poc, perque no puc en mi. Després d’hidratar-me em gite d’amunt l’herba i em pose el despertador en 15 minuts. Com pot ser que ara no puga dormir-me? Al final, em costa però dorc uns 5-10 minuts, esperem siguen prou. M’aixeque i a seguir,  ara ve un tram suau fins el refugi Bonati. El descans apenes m’ha aprofitat i continue molt tocat. Ni tan sols m’ he adone del paissatge que tenim a esquerres. Tota la carena del Dent de Gegant fins les Jorasses. Porte molta son i esgotament. Ademés l’estómac es resentíx de l’isotònic i sols vol aigua. En arribar al refugi Bonati tinc que estirar-me damunt d’un banc sense dormir-me per descansar i després d’hidratar-me decidix continuar cap avall per arribar a Arnuva, últim control d’Itàlia i punt de possible retirada. Arribe allí amb 1:15 de marge sobre el tall, després comprovaria que em van passar 300 corredors en el tram que duc amb problemes. Ja vaig amb millors sensacions pero l’estòmac continua tancat. Estic 10 minuts rosegant  un poc de pernil salat i acabe tirant-lo. Sols m’apetix aigua en gas, coca cola i sopa. Sols pensar en barretes o gels em fa agonia.

Fotut  i amb 97 quilòmetres,  5800 metres de desnivell acumulat i més de 22 hores de cursa decidisc seguir i continuar a vore que passa. Encara tenim un xicotet marge de seguretat. Al davant una pujada  com l’anterior fins el Gran col de Ferret i poder entrar en Suïssa. Julio m’envia un missatge que al km. 110 ha hagut d’ abandonar per la fascitis plantar que arrastrava i després Mònica amb un missatge que Rafa havia abandonat en Cournayer també lesionat. Llàstima per als dos. Així quedavem tres: Rafa Roses, Montagut  i jo mateix. Aconseguisc coronar el coll sense parar gens i anímicament m’ajuda. Ja és el tercer país que correc i passe a més dels 100 quilòmetres. Són les 18:30 de la vesprada i la frescor a 2500 metres es nota pero m’agrada. Durant el dia ha fet molta calor. Ara toca un terreny favorable, 20 quilòmetres de baixada i quasi 1500 metres de desnivell negatiu. La baixada comença còmoda pero no tinc forces per correr m’estime més no parar i caminar ràpid i costant fins que em recupere més. El següent control a le Fouly no arriba mai i de tan en tant apareixen pujades que no t’esperes a la gràfica del perfil i moralmente foten molt. Quan creus que ja estàs,  vinga cap amunt. És fa molt esgotador. Per fi arribe a le Fouly a les 20:45 de la nit. Tarde mitja hora en hidratar-me beure dos sopes i col·locar-me la frontal. En eixe temps arriba Rafa Roses que venia guanyant-me temps i parlem un poc. Com ja ho tenia tot isc d’allí contant que em passarà en un moment, l’estómac no em deixa mengar res, sols sopa de fideus i líquids. A cada pas que done queda menys cami per recorrer, pero al mateix temps les forces van minvant i sobretot costa mantindre el nivell d’exigencia mental durant tantes hores.

El tram que continua dona per a correr i aprofitant la frescor puc guanyar temps fins arribar a Champex lac. Arribe amb dos hores per damunt el tall i guanyant 100 posicions. Són les 00:30 de la nit porte 125 quilòmetres, a partir d’ací és la màxima distància que havia corregut mai. A l’avituallament trobe uns beneïts macarrons a la bolonyesa que entren de luxe i em calmen l’estómac.  Isc a buscar la foscor amb més ànims, començe a creure que serà possible. Em queden tres pujades per fer. Als costats del sender està ple de corredors que decideixen fer una becaeta. Després d’una baixada ve la primera pujada i sorpresa!!. És molt empinada i tècnica, inclús faig servir les mans en alguns llocs. No pare de mirar l’altímetre i fer números per saber que queda d’ella. No puc evitar-ho i ho faig a tot hora el que fa que se me faça més llarga. Quan creia estar arribant d’alt el camí no planeja, continua igual d’empinat, dimonis com pot ser, i més,  i més, com pot ser, no puc més i m’abrace a una pedra rodona coberta de molsa blanet i tanque els ulls per descansar uns segons. Faig un “reset” i a seguir fins 300 metres més d’alçada del que creia que tenia la pujada. Moralment toca molt amb el que ja porte  a les cames i lo justet que vaig. Ara per fi cap avall o això pensava jo. Les baixades em costen quasi més que les pujades. Els quàdriceps ja van rígids. Passe pel control de la Giete i apenes pare, no vull perdre temps. Són les 3:45 de la segona matinada i és molt dur. Continue baixant i arribe a Trient a les 5 del matí, a pesar de la festa amb música que tenen al lloc sols pare 10 minuts i continue. Ja he agafat més de 2:30 de marge sobre l’hora de tall, els 140 quilòmetres que porte i les més de 35 hores sols fan que al cap tinga un pensament, tira, tira, tira acaba-la ja! El següent collado, el de Catogne, és molt continuo i no te fi, em passa el mateix, el cap no para de fer números calculant el desnivell que queda al ritme que vaig, el que tardaré i si tindré prou marge, a més l’altímetre el mire cada minut. Se me fa llarguísima, sembla que no arribe mai. Sempre queda una pujada darrere una curva. Per fi i ja de dia arribe dalt, i davant meu, al fons del vall ja en França una altra volta,  l’últim control, el de Vallorcine. Sense parar res enfile cap avall. És prou empinada i vaig baixant-la poc a poc, sembla que no te fi, més llarga inclús que la pujada. El fet de ser de dia i vore lo lluny que està encara fot més i l’altímetre baixa molt poc a poc. De sobte començe a reconeixer el terreny. Esta pista em sona, al igual que eixos arbres tallats i eixes roques. Però no recorde bé de quan. També em sona eixa tenda de campanya i el tio dormint al cotxe. Ho recorde tot a la perfecció, pero no sé de quin viatge als Alps són els records. En un moment de cordura mental me n’adone que mai havia estat per esta zona i que es impossible que reconega el terreny. Estic sofrint una al·lucinació degut a l’esgotament i la son. Ja van més de 40 hores sense dormir. La baixada no te fi. Decidisc aguantar les molèsties i correr tot el que es puga cap avall. Se m’està fent insuportablement  llarga i tinc que acurtar-la en temps siga com siga, prove i veig que les cames aguanten.

Per fi arribe baix al control de Vallorcine i per a sorpresa meua Mònica i el meu fill estan esperant-me allí. Portava 21 hores de cursa sòl i trobar-los allí és tota una recàrrega d’energia per seguir. També porte dos hores i mitja de marge sobre l’horari, a falta d’ aproximadamente 5 hores per a la fi, i sols una pujada per davant. Això em fa creure que ho aconseguiré. Simplement tinc que aguantar i  donar-ho tot per acabar-la. Isc en direcció a l’última pujada a un ritme ràpid. Físicament vaig acceptable però el cap vol descansar. La idea és sofrir el menys temps possible i els quilòmetres van caient ràpidamente. Puge els mil metres de desnivell molt bé  apenes pare i això que són els que fan els 10000 positius. Arribe als 2100 de la Tete aux Vents i sols resten 10 cap avall fins Chamonix. Ja es veu tot el poble amb el Mont Blanc de fons. Però la cansera es massa per fixar-se amb el paisatge. Són les 11 del matí i torna a fer molta calor, el sol crema. Al tram fins le Flegere em costa parar-me a les ombres per perdre temperatura i tirar-me aigua per damunt. Els últims metres són cap amunt, són apenes 50 metres de desnivell. Pero vaig tan acalorat i cansat que dubte seriosament de poder arribar. La calor em senta fatal. Al control de le Flegere a falta de 7 quilòmetres de meta tinc que sentar-me a descansar i refrescar-me fins que se me passa un poc el mareig.  Estic 15 minuts per recuperar-me. Mentres li cride a Rafa Montagut i em diu que està acabant de pujar l’última pujada i que va bé que si no passa res també arribarà, m’alegre molt. Decidisc reprendre la marxa i baixar molt tranquil per assegurar la meta. Primer baixe molt poc a poc, pero en entrar al bosc i l’ombra em recupere i amb moltísimes ganes d’acabar el sofriment que porte puc tornar a correr, encara que amb molt de dolor a la planta dels peus Conforme m’acoste a Chamonix hi ha més gent que va animant i felicitant-me pel que estic apunt de fer. Però el meu cap el que més pensa és en acabar el patiment.



Segons m’acoste a meta el ritme va accelerant-se, sembla mentida com es pot correr després de tants quilòmetres. Per fi entre als carrers de Chamonix i la gent al pas dels corredors els aplaudixen sabedors de les hores que porten peleant per les muntanyes. Pero tot el que comença, acaba, i per fi, en girar un últim cantó apareix la meta. Allí uns metres abans està Mónica amb Ferran. També Rafa Fayos i Pepe, malauradament retirats lesionats enguany, també la resta d’amics. Sols queda agafar la ma del meu fill i entrar els dos en meta corrent. En passar l’arc de meta el primer que pense es ja esta, s’acabat de patir. S’ha fet massa dura. Foto finisher, felicitacions i arreplegar eixe xaleco que acredita ser finisher d’esta prova. Després cerveseta per celebrar-ho. Vore entrar als companys Rafa Roses que també la va acabar. Molt bé per ell i tot l’entrene que ha passat per aconseguir-ho i Rafa Montagut que va saber  dosificar l’esforç i no tindre ningun problema.

He tardat mes i mig en recordar  molts detalls que havía borrat del cap d’eixos dos dies lluitant. Al igual que la satisfacció d’haver-la acabat és major ara que en el seu moment. Degut supose al reconeiximent dels amics i companys i a l’esforç tan gran d’eixos dies. No vaig tocar llímit però molt, però que molt  aprop crec que va estar.

Nosaltres tres ja em complit un somni. Espere que pròximamente la resta del grup puga fer-ho realitat també.

Certament el que va començar com una volta al majestuós Mont Blanc es va convertir en un viatge cap a les emocions i sentiments de cadascú. Pas a pas un va viatjant més cap al seu interior.

I sobretot reconéixer l’il·lusió i implicació de la gent de la zona, ells són els que fan la cursa gran. Aquells que a les 4 del matí estan al teu pas i et diuen COURAGE i et criden pel teu nom escrit al dorsal transmeten-te tota la seua il·lusió.

Fins la pròxima aventura.  

Botamarges 2015

 

3 d’octubre de 2015, desprès de molts dies d’espera i nervis per fi arriba el gran dia.

Arribem a Forna, nervis a l’estomac i eixa gran angoixa que dura ja 4 mesos...amb la preocupació de no arribar dins del temps als punt de tall, per a no ser desqualificada.

 

A l’ambient es respira eixa adrenalina que acompanya a cada participant.

Després de passar pels controls d’activació del xip, ens anem arreplegant al punt de partida.

A les 6 del matí, eixim des de la plaça de Forna cap a Villalonga, amb 11 km i 500 m de desnivell. Arribem a Villalonga amb la claredat del dia. Allí ens esperen Juanen i Jose. Un grup de companys del club El Garbí també ens van animar.

    

De Villalonga continuem cap Alpatró, amb una distancia de 29 km i 1200 m de desnivell.

Cal fer especial menció, al treball d’animació que va fer el nostre amic Ximo, amb les pintades a la carretera d’animació. Moltes gràcies Ximo. De camí comence a notar una rossadura al peu i als dits...aprete els cordons i avant.

A la casa de Tarzan, estaven Juanen, Jose i el grup de companys d’El Garbi, entre tots van fer la pujada menys empinada. Al segon avituallament, als peus de l’inici de la pujada al cim de La Safor, agarrem forces i a per ell.
  

A mesura que pujava, un dolor que mai havia tingut abans, va anar apoderant-se de les meues cames, es quedaven bloquejades, rígides, amb rampes que mai havia tingut...a tot açò es va afegir una ungla del peu esquerre que a cada pas que pegava es menejava...vaig decidir que era millor arrancar la ungla solta que aguantar el dolor a cada pas. En llevar el calcetí, vaig veure que sols era una bombeta que s’havia fet a la punta del dit i que a cada pas s’amagava baix la ungla. Solució ràpida, un pessic líquid fora i a continuar...

El pitjor record que tinc de la prova es aquesta pujada...de no ser per Xavi...cada vegada que alçava el cap allí estava Xavi esperant-me i animant-me a continuar.

 

 

 

Una vegada dalt del cim de La Safor, ja no hi havia marxa enrere.

A l’avituallament, vaig tindre que demanar una tireta o alguna cosa per protegir-me el taló de la rossadura de l’espardenya...la bombeta estava tota descarnada, però no estava disposada a que una simple bombeta al taló arruinara tot l’esforç i l’entrenament de mesos.

Així que vam continuar de Alpatró cap a Benirrama, amb una distancia de 15 km i un desnivell de 1100 m. Passarem per Benissili i pujarem al Castell de Benissili. Vàrem crestejar uns 4 km fins aplegar a La Foradà. Des d’allí baixarem a Benissivà i cap a Benirrama. On ens esperava el tant esperat control de kilometratge...arribarem a les 16:20...prou sobrats de temps...ja que havíem d’arribar abans de les 18:30...va i no funcionava!! Havíem d’arribar al següent control que estava al km 60.

A Benirrama els companys del club El Garbí estaven animant.

Vàrem reomplir d’aigua a l’avituallament i continuarem cap a Forna. Ens quedava per davant 16 km i 700 m de desnivell. Desprès de lliurar varies pujades i baixades, vam arribar a L’Atzúvia. Km 60. EL CONTROL!!!! Vam arribar a les 17:40, molt sobrats de temps ja que el tall era a les 20:00. Ací els companys d’El Garbí ens animaren a continuar cap al final del repte. A L’Atzúvia també estaven la meua amiga M Carmen, els seus fills, i una amiga d’ella, que encara que estaven esperant a les seues parelles, també ens animaren a nosaltres.

Ja quedava pràcticament res fins arribar a Forna, sols 10 km, però es van fer molt llargs...tot era avançar i el castell de Forna no es veia... pareixia que havia desaparegut de la serra... desprès de varies pujades i baixades, per fi, al fons estava el castell de Forna!!!

En arribar dalt del castell, ja es podia sentir a l’espiquer, la musica, al final del carrer la meta...

La pell eritzada, els pels tiessos, els ulls plens de llàgrimes...tot el cos era un escalfred... tot un cúmul d’emocions que no es poden descriure.

 

I com no, en meta estaven esperant-nos els nostres amics Rafa, Vicent, Rafa que ja havia arribat a meta, Coral i la xiqueta.

He d’agrair de manera encoratjada a Xavi Camarena, la seua paciència esperant-me en totes les pujades.

Trobe que vam fer un bon equip. Espere poder compartir mes curses amb Xavi.