Dos socis del C.E.Llocnou (
Vicent Morant i Rafa Fayos) ens apuntàrem a la cursa amb aquestes dades. La pràctica va ser un poc diferent: eixirem els poc més de 300 participants corrent des de Forna amb frontals (encara era de nit) pel camí asfaltat amb direcció Oliva i, al poc, seguirem caminant, doncs havíem agafat una pista que pujava fins la bassa roja creant una línia interminable de llumetes. Des de dalt començarem a baixar cap a les Covatelles patint un poc perquè les baixades, degut al pas dels primers corredors, estàven amb fang xafat i esvarós. La nit era prou bascosa i ens feia suar bastant. Camí de Villalonga es va fer de dia, travessàrem el poble corrent fins l'avituallament. Menjàrem un poc i seguirem vora riu, passàrem a l'altre costat, corrent de nou per aprofitar el terreny pla. Tornàrem a l'altre costat del riu pel pont dels tubos rojos, amb un poc de cura, ja que l'altura és important. Seguirem corrent aprofitant la via verda del Serpis, ara l'oratge havia canviat un poc amb vent de ponent, sec i fresc pel matí, que teniem de cara. A l'altura de la font de la Mata estava el segon avituallament. Després de menjar un poc començava la pujada més forta del recorregut, quasi 1.000 m de desnivell fins la Safor des del riu, hora i mitja del temps per fer uns pocs km. Des de dalt el sol ja pegava amb força, suavem molt i calia que anàrem bevent sense parar. La baixada fins la font dels Òlbits era molt dura, terreny pedregós que castigava molt els peus. Prop de L'Orxa (km.29) vam decidir separar-nos els dos companys, ja que portàvem ritmes diferents.
Vicent va anar més trànquil i jo vaig apretar en la pujada buscant ja el pròxim avituallament al km.35. Al lloc vaig vore a Rafa, d'Albaida, que havíem conegut en la pujada de la Safor, i vam decidir apretar un poc fins meta. Però be, no va ser fàcil, la baixada fins al riu Gallinera era forta i molt pedregosa...arribàrem a Benirrama vora les 15,00h. Menjàrem un poc (plàtans sobretot), omplirem bidonets i a seguir. Des de l'alt el camí ens portava per sendes tècniques (pendents fortes, pedres soltes i terreny irregular). Fins l'Atzúvia va ser un infern, molta calor, els peus desfets i un traçat sinuós que, encara que veiem el poble davant nostre, mai arribàvem... Ací teníem l'últim avituallamet sòlid i ens esperàven les tres famoses pujades (amb les seues baixades) curtes, però fortes, fins meta. L'última ens portava fins al castell de Forna i, aprofitant la baixada, vam fer un esforç de les poque reserves que teniem i vam tornar a córrer fins meta. Eren poc més de les 19,30h de la vesprada. Ho havíem aconseguit!
A les 21,00h va entrar Vicent amb el frontal encés perquè ja era de nit, també havía arribat a Forna, espectacular!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada